¿Perquè aquest blog? II

L’entorn urbà te la capacitat d’acollir un important i variat nombre de perfils humans. Aquesta diversitat tan nombrosa genera distintes relacions entre els individus que conformen dinàmiques socials les quals els aboquen a la diferencia. Ningú neix socialment diferent, però els múltiples factors com la disponibilitat de recursos, l’educació, les habilitats o les mancances la produeixen. La constant comparació entre subjectes i el persistent afany per classificar-ho tot ens du a refermar la idea que la diferencia és necessària, simplificant-t’ho en molts casos com el que és normal i el que no, desafortunadament.¹. La ciutat, és un paradigma de la diversitat. Un territori abonat per que l’antropologia social encuriosida per aquestes diferents identitats es plantegi preguntes de l’estil ¿com són de diferents?, ¿per què hi ha aquestes diferencies?, ¿quines conseqüències provoquen?². En aquest entorn urbà té un gran pes la dissemblança i això fa difícil pensar en estructures socials universals que es mantenen estables gracies al parentiu i les institucions; o en atribuir el marc de relacions socials a causes merament fruit del lliure mercat i l’estructura productiva. Una o altra com a guies ideològiques per triar l’adient mètode etnogràfic estan mancades de la plasticitat del jo, de l’impacte del simbolisme en l’individu i de la constant e inestable entropia del producte social, com resumeix Angrosino “La vida humana és fonamentalment dialògica i polivocal”.

Afortunadament dins aquest calidoscòpic caos, la diversitat es capaç d’aglutinar-se al voltant de constructes culturals que consoliden i estabilitzen dinàmiques socials. L’objectiu d’aquest treball és mostrar com un col·lectiu de persones amb una total transversalitat cultural i trajectòries vitals molt diverses, aconsegueixen mantenir i fer créixer un projecte que te molt en compte a l’altre, al diferent. Serà un acostament etnogràfic al funcionament d’un col·lectiu d’educadors i cuidadors que vetllen pel benestar i desenvolupament dels subjectes amb diferents tipus de discapacitats. Es durà a terme prenent com a referència una organització focalitzada en aquesta tasca, La Fundació Pere Mitjans. La metodologia es fonamentarà en un anàlisi qualitatiu a través de les imatges dels educadors i cuidadors immersos en les diferents tasques del seu treball diari i la narració de les diverses situacions que es produeixen en qualsevol dia de feina. Però es vol anar més enllà per aprofitar la força de la imatge i la seva capacitat simbòlica, per tant es faran dos retrats addicionals de cada educador, un on es veurà la seva aparença externa i l’altre on s’intentarà capturar la seva expressió i profunditat humana.

L’equació barrejarà la diversitat amb la diferència i ens haurà de fer reflexionar sobre les barreres que ens barren el pas cap a la normalitat. La narració haurà de sorgir de les imatges i dels sons, per tal de restituir la informació necessària i poder interpretar la realitat. La fotoetnografia pot ser utilitzada com un llenguatge antropològic, caldrà però prendre la cautela de construir bé la narració, sinó correm el perill de donar un significat erroni, com diuen Berger i Mohr a Otra Manera de Contar “En certa manera, no hi ha fotografies que puguin ser negades. Totes tenen categoria de realitat. El que hem d’examinar es de quina forma la fotografia pot o no donar significat als fets”. Per tant, no tan sols serà necessari fer bones fotografies sinó que serà indispensable que aquestes es transformin en un suport fonamental de la narració etnogràfica i proposin a l’observador quina ha estat la hipòtesi i quin el resultat.

¹ Aquesta contraposició amb l’altre, amb la normalitat, queda molt ben reflectida en l’anàlisi que fa Carlota Gallén de la patologia borlderine, on si encabeixen comportaments i actituds inclassificables i asocials.

² L’antropologia urbana supera la recerca inicial de la diferencia en terres llunyanes i amplia el marc de referencia urbà més enllà de la dicotomia camp-ciutat, com expliquen Amalia Signorelli i Nadja Monnet.